“The Size of Nations”: Quan la mida no importa….

Aquest article gira al voltant del llibre “The Size of Nations” (A. Alesina, E. Spoalore), en el qual s’analitza, desde un punt de vista econòmic, aquells factors que incideixen en el tamany d’una nació, un país, un Estat.  

De vegades, hom tendeix a creure que “quan més gran millor”, és a dir, que quan més gran sigui un país, més forta serà la seva economia, i major transcendència tindrà a dins de l’ordre econòmic mundial. Com a exemple d’aquesta tesi, hom posa als EUA com a major exponent. I és veritat. Els EUA és un dels països més grans del món ( en població), i també són la primera potència econòmica mundial.  Malgrat això, segons el llibre, els EUA són l’excepció dins del panorama mundial. El llibre sustenta la tesi contrària: la mida no determina la força d’una economia, o el seu grau de competitivitat, o al menys, sota determinades circumstàncies socio-polítiques.  

Si mirem als països més competitius del món, només quatre dels més competitius del món (mesurat en PIB per capita) tenen poblacions superiors al milló d’habitants: Suïssa, Finlàndia, EUA, Singapur, etc…. D’altra banda, els cinc païssos més grans, tampoc són els més rics del món (a excepció dels EUA): Xina, India, EUA, Indonèsia, Brasil.   Dit sigui de passada, Catalunya formaria part dels països més competitus del món (en termes de PIB per càpita)(1).

Per tant, què és allò que determina la competitivitat d’un país? O vist des d’un altre punt de vista: quins factors econòmics determinen la mida òptima d’un país? Cal fer èmfasi que fem referència als factors “econòmics” i no històrics, bel·licosos, geogràfics, etc…   El llibre respon a la pregunta de la següent manera: és obvi que hi ha factors que juguen a favor dels països més grans, bàsicament aquells factors que els permeten assolir economies d’escala: els costos fixos que té un Estat, s’han de repartir entre tots els ciutadans, per tant, quants més ciutadans, menys haurà de pagar cadascú per tal de sufragar aquell cost fix. Per exemple, el sou del primer ministre dels EUA li costa a cada nord-americà molt menys que el que els costa als andorrans (assumint que el primer ministre dels EUA i d’Andorra cobrin el mateix).  D’altra banda, quan més gran és un país (en població), més diferències es creen entre els seus ciutadans (diferències ètniques, religioses, nacionals, econòmiques, etc…), pel que la governabilitat es fa més complicada, i per tant,  també més cara. És a dir, l’Estat ha de destinar més recursos econòmics a gestionar poblacions més heterogènies.  

En síntesi, els factors que determinen el mida òptima d’un Estat, són l’equilibri entre les economies d’escala aconseguides i els costos derivats de l’heterogeneïtat de la seva població. Per tant, els Estats més grans i més homogenis, seran els més competitius econòmicament, i viceversa, els Estats més petits i més heterogenis seran els menys competitius.  

Els autors del llibre demostren aquesta tesi amb un grapat de fórmules matemàtiques, i afegeixen dues condicions necessàries: per a que s’acompleixi la seva tesi, cal que es produeixin dues condicions socio-polítiques mundials: un món amb un comerç lliure i un món sense conflictes bèl·lics a gran escala (cosa que afavoriria els Estats grans, amb més economies d’escala front als Estats petits).  

Arribat a aquest punt, podem fer la reflexió següent: sota certes condicions, els països més competitius del món són aquells suficientment grans com per aconseguir economies d’escala significatives però que al mateix temps tinguin poblacions relativament homogènies. El màxim paradigma d’aquesta tesi ve representada pels EUA, sempre i quan sigui capaç d’aconseguir mantenir les diferents ètnies que conformen la seva població, sota un denominador comú (potser de patriotisme?). D’altra banda, els països més petits, que són al rànking més elevat de competitivitat (Suïssa, Finlàndia, Singapur, Catalunya….) són aquells que són prou petits com per mantenir uns nivells d’eficiència administrativa, donades les seves poblacions relativament homogènies. Dintre d’aquest grup hi encaixaria bé Catalunya. 

Ara bé, què passa amb països del grup entremig, països de la mida de França, Espanya, Polònia, Itàlia, etc…? Lluny d’una veritable unió socio-política, la Unió Europea no deixa de ser un intent d’aconseguir economies d’escala, i reduir els costos de l’heterogeneïtat dels seus Estats membres. Però això ja és una altra història, i la deixarem per a una altre ocasió. 

                                                                              Alexandre Garcia i Blay

(1) Catalunya te un PIB i un PIB per càpita superior al de Singapur